Cuina de mal gust

12 Juny, 2012 - Leave a Response

L’art de la cuina de creació ha esdevingut una activitat que traspassa les fronteres dels fogons i s’ha convertit en un valor de prestigi equiparable al que associàvem a les virtuts intel·lectuals. Ja no trobem cap canal de televisió que no tingui el seu cuiner mediàtic o que no encabeixi en molts programes de la seva graella una recepta cuinada en directe. Els índexs d’audiència confirmen l’èxit d’aquesta proposta gastronòmica que també serveix per dinamitzar l’economia a través de la publicitat mig encoberta (product placement) dels productes que s’usen per cuinar. Youtube ha donat la fama a gent anònima que aprofita el moment gloriós de la cuina per guanyar-se uns diners tot mostrant unes dots culinàries a l’abast de tothom; o el cas de blocaires, com el germà de l’exjugador de bàsquet López Iturriaga, que sota el pseudònim d’El Comidista ja és una referència a les cuines de moltes llars. El que fins fa ben poc era un patrimoni custodiat per la mestressa de casa, una qüestió irrellevant per als comensals, ara és una activitat a la qual progressivament més homes que dones destinen una bona part del temps de tertúlia a intercanviar receptes. Hem d’agrair a una activitat domèstica que simbolitzava la desigualtat de la dona, el seu poder transformador social i la seva influència positiva en les relacions de gènere perquè ara saber cuinar, dominar els estris i saber moure’s en el mercat són signes de prestigi i és cool.
Per això resulta almenys anacrònic que el cantautor Javier Krahe hagi estat absolt per un delicte contra els sentiments religiosos per la seva participació en un vídeo emès al 2004 sobre com cuinar un Crist per a dues persones. Del que no hi ha dubte és el mal gust de la recepta, però per això no va ser condemnat.

Anuncis

Compartim i després existim

5 Juny, 2012 - Leave a Response

L’era de l’individualisme ha arribat a la seva fi per donar pas a aquesta necessitat, perquè així ens ho estan venent, de compartir i de fer les coses en equip. El treball col·lectiu posa en valor l’exercici intel·lectual i el conjunt és molt més que la suma de les parts. Els avenços científics són grupals i les investigacions d’una sola persona estan mal vistes o no tenen el mateix reconeixement que les ?obres col·lectives. Res a veure amb la glòria dels grans inventors del segle XX que, en la seva lluita perseverant, silenciosa i, sovint, anònima, descobrien els seu particular eureka en la més absoluta soledat.
Ara el coneixement es construeix corporativament i la informació ja no és patrimoni de ningú. Ho veiem cada dia en les notícies que ens arribem de qualsevol contrada a través de tots els artilugis tecnològics que tenim a l’abast: el mòbil, les tablets, els ordinadors, les ràdios, la premsa i les teles, conformen una munió de mitjans que impedeix la possibilitat de les exclusives. Tot el romanticisme que envoltava la tasca periodística d’abans s’ha transformat en un pragmatisme social que reforça la idea radical de democràcia.
Però les xarxes socials són les responsables d’aquest canvi de paradigma en el qual ens trobem immersos, amb el privilegi de ser testimonis dels seus inicis i de les transformacions que estan produint en la forma de concebre el món, de fer negocis i en les relacions interpersonals. Els diaris personals deixen de ser-ho a Facebook i Twitter, on la llei de l’experiència comunal desacredita els desitjos de privacitat. Compartir i intercanviar és la qüestió en detriment d’aspiracions de singularitzar-se, per això haurem d’acabar dient, en lloc de viure, coexistir.

Millorar la productivitat

29 Mai, 2012 - Leave a Response

Són temps convulsos que ens porten per camins angostos de moltes empreses que busquen millors resultats amb l’ajuda ja no tant dels bancs com de la implicació total dels seus treballadors. Perquè una enquesta diu que han augmentat els casos d’infidelitat de parella motivats pels embolics sentimentals entre companys de feina i que paral·lelament, en aquestes empreses el balanç de final d’any ha estat positiu. Si abans ens deien “sigues feliç i seràs bona”, la versió actual i més economicista seria “sigues feliç i produiràs més”; és clar, vist així, prenem consciència d’aquesta crua realitat que tot ho contamina, fins i tot la matèria sensible de les relacions sentimentals. Fins fa poc les emocions eren un terreny vetat al vampirisme de l’economia. Ara, el barem financer mesura els nivells de felicitat de la gent i difon la maquiavèl·lica idea de trobar la satisfacció personal a la feina. No seria estrany que un dia ensopeguéssim amb un anunci que digués “al lloc de treball et trobaràs a gust i experimentaràs els plaers de l’amor prohibit”. Els codis morals del puritanisme més intolerant han deixat pas a la relaxació dels costums amorosos amb l’objectiu d’incrementar els beneficis econòmics de l’empresa. Ara ja tenim l’explicació als missatges paternalistes que ens arriben des de moltes esferes i que ens motiven a seguir en la lluita del dia a dia. La publicitat, les sèries de televisió, les notícies o les xarxes socials són els estímuls poderosos que ens marquen el camí d’allò que hem de pensar i hem de consumir. I crèiem que el territori dels sentiments restava al marge dels dictats mercantilistes. Però ens adonem que no és així, aquest anònim “gran germà” ens indica el signe de les nostres passions i la via de satisfer-les. No ens enganyem, produir abans que ser feliç.

Prou

22 Mai, 2012 - Leave a Response

Ja n’hi ha prou d’aquest color! És d’aquelles expressions que la gent més gran ha usat tota la vida quan s’està enfadat o per alliberar la rancúnia continguda. Ja fa un temps que tots plegats estem acumulant raons per dir prou, un terme que, d’altra banda, se l’ha apropiat injustament el moviment dels indignats. Dir prou comporta trencar amb uns hàbits o amb uns costums molt arrelats. Per això costa molt més del que sembla. Abraham Yehoshua és jueu supervivent d’Auschwitz i escriptor; darrerament ha declarat que ja n’hi ha prou d’Holocaust, ja n’hi ha prou d’homenatges als soldats caiguts perquè sosté que la defensa constant de la identitat jueva és la causa del conflicte amb els palestins. I n’està cansat. Vol passar pàgina i reclama un nou emplaçament dels trets d’identitat de la nació jueva sobre altres fonaments que mirin el futur sense renunciar al passat.
No tenim un Holocaust com el que van patir els jueus, però sí que tenim registrades a l’imaginari col·lectiu una guerra civil, una dictadura i una transició a la democràcia. El fet històric rellevant més recent és l’aprovació de la Constitució el 1978. Ja n’han passat 34 anys. Ja és hora de deixar enrere la història i pensar en clau de futur. Prou de laments del govern de torn proclamant el “jo no he estat” quan intenta explicar que el dèficit de l’Estat és dos punts per sobre del que havia diagnosticat una setmana abans. Prou del mantra pel qual certes autonomies perifèriques tenen la culpa de tot plegat quan més tard ens assabentem que les més endeutades són les que han estat governades pel PP. Ja n’hi ha prou de mentides que disfressen la realitat, com per exemple la necessitat de capitalitzar Bankia amb un grapat de milers de milions d’euros. Com deia un acudit del genial El Roto, quina mena de financers tenim que, a sobre, els hem de finançar?

Nostàlgia de l’emoció

15 Mai, 2012 - Leave a Response

Encara sento l’emoció dels moments previs al partit del Barça amb el Chelsea o al clàssic Barça-Madrid, perquè, ben mirat, no en fa pas tant, d’això. Tots dos partits es van conjurar contra el Barça en només cinc dies. Recordo aquell cúmul de sensacions entre el patiment inevitable del culer i la joia que vaticinava el triomf que no va arribar. Recordo molt bé aquell sentiment d’estar unida a centenars de milers de persones que vibraven en una comunió perfecta, tot esperant l’arribada del gran esdeveniment que, en un ritual estranyament massoquista, es repetiria en dues ocasions.
Les televisions i les ràdios, en Pou i en Puyal, pugnaven per escalfar motors generant el nerviosisme que va esdevenir el previsible paroxisme generalitzat. Ja portàvem dies veient en portada dels diaris els protagonistes d’un i altre equip tractats com veritables gladiadors que s’entrenen per enfrontar-se a les feres.
De sobte, arriba el moment tan desitjat. Tota aquella tensió es concentra en aquells noranta minuts i, com per art de màgia, quan el partit s’acaba, s’esfuma deixant ràbia o alegria. Les restes de la memòria busquen el comentari i la reflexió nostàlgica. L’anàlisi racional i temperada substitueix la fogositat del moment i els comentaris desapassionats resten dramatisme als resultats.
Tot s’acaba i tot torna a començar. El Barça s’està reinventant i al setembre, amb una Copa del Rei pel mig, l’espurna de l’emoció encendrà de nou el foc de l’esperança i de la il·lusió per un equip que capitalitza les ganes de tirar endavant i lluitar per un futur millor. Els comentaris de cafè alimentats per les tertúlies del dilluns ocuparan els moments més desitjats del dia. I la nostàlgia es transformarà en l’emoció renovada.